la vida és bonica, però hi ha persones que la fan preciosa

Uns diuen que són com unes pessigolles a la panxa, els altres diuen que són com papallones. Però la veritat es que no es pot explicar, passes a dependre d'aquella persona completament, t'adorms pensant en ella, somnies amb ella, et despertes pensant amb ella, sents que no existeixes fins que no estàs al seu costat, fins que no et toca o fins que no et mira. Quan la veus o passes per davant de casa seva, el cor batega ràpid i lent a la vegada, sues i no sues, notes aquelles pessigolles (o papallones) a la panxa, se't acceleren les respiracions, creus que la resta del món no existeix, que només sou tu i ella, quan escoltes música tranquil·la penses que estaria bé que vingués, que t'agafes entre els seus braços i que us fonguéssiu en un petó etern, i el teu subconscient no para de repetir: t'estimo, t'estimo, t'estimo, t'estimo... Fins que un dia et despertes i ja no hi has somniat, no has pensat en ell només llevar-te, que ja no et batega el cor com si et sortís del pit quan el veus, que simplement ha passat el temps i que fa pena que ja no hi parlis tant, però un dia coneixes una altre persona, que t'agrada com pensa, que t'agrada com és i el que fa, que et fa sentir bé quan hi parles, que et fa sentir especial. No n'estàs tan enamorada com ho havies estat abans, però de vegades hi somnies, et fa sentir bé, i t'agrada molt parlar-hi, creus que si ell et diu bona nit dormiràs millor. D'acord no és el mateix, però qui sap si ara que ja has crescut una mica, podràs tornar a sentir que el cor se't para i se't accelera, i que et vol sortir del pit per anar a parar a les mans de l'altre persona.