quan la buidor t'ataca

Quan algú que t'estimes se'n va, es mor, quan algú que t'estimes se'n va d'aquest món, sents una buidor dins teu inexplicable i dolorosa, una buidor que desitges no tornar a sentir mai més però que inevitablement tornaràs a sentir, perquè la vida és un cicle, tothom es  neix, tothom viu i tothom es mor, i com que tothom viu, tothom sent, uns més intensament que els altres, però quan algú estimat se'n va, quan deixa aquest món per anar-se'n a un altre lloc que ningú sap quin és, ni si existeix, quan algú fa aquest pas, tots els del seu voltant, senten ,la buidor, aquella buidor, que no pots omplir amb res i que només el temps pot curar, quan algú se'n va i la buidor t'arriba, quan la buidor t'ataca, has d'intentar ser forta, has d'intentar quedar-te només amb els bons records, i les coses bones que aquella persona t'ha aportat, amb les coses que més t'agradaven i no guardar-li rencor mai per res, això és el que s'ha d'intentar, però és una cosa que la buidor t'impedeix, encara que s'ha de ser fort i omplir-la amb records, perquè els records mantenen viva molta gent d'aquest món,

un gran misteri

Sempre m'he preguntat d'on surten les emocions, d'on surten els sentiments, perquè els tenim, i quina part del nostre complicat cos les provoca, mai ho he entès, uns diuen que es el cervell, altres que es el cor, però jo no ho se, perquè, sense emocions no podriem viure, o si, però què seriem, hi qui diu que hi ha gent que no té cor, de cor si que en té però, que vol dir?, que no té emocions?, ni idea. Perquè cada emoció la sentim a un lloc diferent del nostre cos?, i perquè unes ens agraden i les altres no?, quan tens por estàs molt malament, ho passes realment fatal, diuen que la por es psicològica, jo com ja us he dit, no ho sé, en canvi quan t'enamores, el teu cos té una sensació molt estranya, tothom diu que son com papallones a la panxa, perquè si, ho sents a la panxa, però ningú sap descriure massa bé, jo no ho intentaré, crec que simplement ho has de sentir, l'alegria, també és agradable, molt la veritat, a tothom li encanta sentir-se alegre, però no tothom que l'altre s'hi senti, perquè té enveja, l'enveja és un altre sentiment que ningú sap d'on surt i perquè el tenim, igual que la ira, la tristesa, o el sentiment de culpabilitat, i els dolents, les emocions, els sentiments dolents, si no són bons perquè els tenim, no representa que només hauriem de tenir sentiments bons perquè així el món seria millor, ningú ho sap tampoc, suposo que tothom té la seva teoria, però ningú ho sap, de totes maneres crec que els sentiments s'han de sentir, disfrutar dels bons i lluitar contra els dolents, però sentir-los tots, i ser el més humans possible, perquè no crec que descobrim mai d'on surten els sentiments realment.

Aquelles petites coses..

Caminar sota la pluja,
Fixar-te en un somriure,
Inventar-te la lletra de les cançons en angles,
Veure a algú i dir: Que guapo esta avui
Caminar pel carrer i cantar una cançó a ple pulmó
Riure sense parar i que no puguis més, fins al put de que et faci mal la panxa
Posar el dit pel forat d'un donut mentre te'l menjes
Quan tens una beguda calenta, notes l’escalfor, la olores i t’encanta
Tancar els ulls i que et toqui el sol a la cara
Mirar les estrelles
Senzillament: partir-se el cul
Sortir d’hora al matí i sentir el soroll de les fulles i els ocells
Estar sota la dutxa i notar com l’aigua cau al teu cap i et regalima per l’esquena
Plorar de riure
Sortir al balcó a tocar la guitarra, al capvespre
Menjar un tros de xocolata, petit, però gaudir-ne com mai
Necessitar una abraçada i que te la facin
Anar pel carrer mirant el cel i apreciar com es mouen els núvols
Estirar-se a la herba del parc, a l’estiu, quan s’ha fet fosc i sentir únicament els grills
Que t’abracin per darrere sense esperar-t'ho
Trobar alguna cosa que creies perduda
Veure una estel fugaç
Que algú et saludi amb un somriure al passar
Trepitjar una merda i creure’t que et donarà sort
Que et diguin un: et trobo a faltar.
Trencar un silenci amb riures.
Trepitjar les fulles seques a la tardor
Veure passar un avio i el senyal que deixa al cel blau
Que una cançó descrigui el que sents
Que algú entengui el que vols dir sense haver-ho dit
Anar al mirador i quedar-te fins a les mil parlant amb les amigues de coses que ningú creuria
Un piti amb un col•lega
Mirar algú i que et torni la mirada
Que algú especial et regali una xorrada i guardar-la com un tresor
Plorar d'emoció veient una peli
Pensar en algú i trobar-te’l pel carrer

Perquè la vida es això, petites coses que sense elles, res seria possible.

I què el que digui la gent?

La gent, tothom es preoucupa pel què dirà la gent, moltes vegades la gent que es preoucupa per el què dirà la gent, té com por de viure, no fa el què li surt de dins, no els culpo, clar que no, no es culpa seva, però poder-se deixar anar sense haver-se estar pensant tota l'estona que dirà la gent,  és una lliberació, i què si vas cantant pel carrer a ple pulmó, si no molestes a ningú, perquè no és pot fer, pel què digui la gent, si et vols vestir com tu vulguis i no seguir la moda, perquè no es pot fer, i si ho fas la gent et mira malament, potser no pel carrer, però en un institut això passa, i si la persona que es vesteix diferent, la persona que s'atreveix a ser diferent, no té gaire caràcter, o li fa cosa defensar-se, no té amics, perquè segurament li fa cosa apropar-se a la gent per por del què pensaran d'ella, només perquè vesteix diferent, perquè aquella persona es troba lletja o perquè està grassa, i perquè mai o quasi mai ningú ha tingut la dignitat d'anar a parlar amb aquella persona i conèixer-la bé, conèixer-la per dins, descobriria que potser es una gran persona, però tothom es conforma, amb els que vesteixen "bé", són guapos, estan bons, però a vegades són uns grans imbècils. La persona que s'atreveix també la miren malament,  perquè s'atreveix a mostrar-se a la gent tal com és, però en realitat tothom li té enveja, perquè a aquella persona, justament aquella persona, si que li es igual el que digui la gent.

PERQUÈ?

PERQUÈ? aquesta pregunta se la fa tothom, perquè n'hi ha tants de prejudicis? perquè hi ha tants temes tabú? perquè hi ha tantes discriminacions? perquè manen els rics? perquè hi ha gent que sense fer res guanya molt i n'hi ha que fent molt no guanya res? perquè hi ha tanta contaminació? perquè? perquè? tothom es pregunta perquè tothom, però hi ha una pregunta que NO s'ha fet gaire gent, perquè tothom pregunta perquè, i en canvi poca gent fa alguna cosa per canviar el que no ens agrada? com és que tanta poca gent es fa aquesta pregunta, o potser se la fa molta gent si, però ningú es mobilitza, greenpeace i poca cosa més, com és això, sabeu, crec que s'ha de lluitar pel que estimem, per mantenir el que tenim i si es pot millorar-ho, lluitar per acabar amb el que no ens agrada, si molt bé, Hitler va lluitar per acabar amb el que no li agradava, però no ho va fer pacíficament, crec que el pacifisme, es una gran cosa, i que entre tots hem de lluitar per acabar amb discriminacions de tota mena, tant masclistes, com feministes, com racistes, o contra els estereotips, i si algun dia ho aconseguim mantenir-ho, un món d'igualtat es el meu somni, digueu-me hippie, digueu-me llunàtica, digueu-me boja mental, però sabeu, jo com em dic Aleth i com estic escrivint això intentaré canviar-ho,confio que en alguna cosa podré ajudar, no se en que però alguna cosa faré, us ho prometo.

Un salut

Hola, som els que volen viure, els que volen gaudir, sentir, lluitar, somriure... som els que volen un bot de confiança, que ens afluixin les manilles, que ens donin una oportunitat. Una oportunitat per demostrar que sabem on són els nostres límits, que per molt lluny que anem no ens perdrem perquè sabem exactament on som, sabem que fem i sabem que podem fer i que no, sabem quins camins no hem d’agafar i en quins ens podríem perdre. Hola, som nosaltres, persones que als ulls dels adults som infants, però quan nosaltres ens mirem al mirall i quan busquem al nostre interior veiem persones preparades, amb empenta, amb somnis, amb ganes , amb responsabilitat, si, he dit responsabilitat. Des d’aquí enviem un salut a totes aquelles persones madures i adultes que ens tallen les ales, i ens fan esclatar a la cara els somnis, que ens oprimeixen i no ens deixen demostrar allò que som capaços de fer , no ens donen aquella oportunitat per demostrar que no , no ens perdríem si ens deixessin anar de la mà per una vegada, no cauríem , ens mantindríem alçats pel nostre propi peu.