n'estic farta

Avui he vist un anunci a la televisió, de fairy, indignant, una recepta de xai que es transmet de mares a filles, i l'àvia que ensenya les grans tècniques per netejar. L'anunci en general és molt bonic, però només tinc una pregunta, on són els homes? i no només és aquest anunci, és tota la publicitat en general, i després diuen que la nostra societat és igualitària, mires la televisió dos minuts, perquè amb dos ja en tens prou, per veure que la televisió, els mitjans en general són sexistes, i per veure-ho només hem de fer servir les ulleres liles. Consisteixen en invertir els sexes, mira l'anunci de "fairy" i canvia les dones per homes, seria estrany, quasi impossible que un homes estigues rentant, el nen que es meravelles pels plats nens, i l'avi que ensenyés tècniques de neteja.
I així en tota la televisió, en els concursos, com "la ruleta de la suerte", imagineu-vos el Jorge Fernàndez (presentador)  donant voltes i girant les lletres amb boxers i amb cara de tonto mentre la Pamela, ben vestida amb traje, presenta el programa  amb paraules cultes i tonteja amb ell que va rient com si no sapigués res.
Mireu no sé si aquest blog el mira gaire gent, però la veritat es que jo ja n'estic farta del tòpic de la dona amb talons, faldilla curta i inculta, que les dones ben vestides amb un tratge i amb un pes més gran que 75Kg no poden ser personatges carismàtics ni humorístics, que per poder tenir èxit, han d'estar bones, ja n'estic farta jo de les dones amb cossos 10 que no existeixen i que no fan més que fomentar l'anorèxia, ja n'estic farta de que a les dones només se les valori pel cos, n'estic farta de la hipocresia de la gent que diuen que hi ha igualtat, n'estic farta de que tota l'estona surti la dona netejant per la tele, n'estic farta de que pintin que l'home és inútil per a les feines de casa, n'estic farta de que es vegi la dona com instrument sexual.
N'ESTIC FINS ALS OVARIS! no sé vosaltres.

la vida és bonica, però hi ha persones que la fan preciosa

Uns diuen que són com unes pessigolles a la panxa, els altres diuen que són com papallones. Però la veritat es que no es pot explicar, passes a dependre d'aquella persona completament, t'adorms pensant en ella, somnies amb ella, et despertes pensant amb ella, sents que no existeixes fins que no estàs al seu costat, fins que no et toca o fins que no et mira. Quan la veus o passes per davant de casa seva, el cor batega ràpid i lent a la vegada, sues i no sues, notes aquelles pessigolles (o papallones) a la panxa, se't acceleren les respiracions, creus que la resta del món no existeix, que només sou tu i ella, quan escoltes música tranquil·la penses que estaria bé que vingués, que t'agafes entre els seus braços i que us fonguéssiu en un petó etern, i el teu subconscient no para de repetir: t'estimo, t'estimo, t'estimo, t'estimo... Fins que un dia et despertes i ja no hi has somniat, no has pensat en ell només llevar-te, que ja no et batega el cor com si et sortís del pit quan el veus, que simplement ha passat el temps i que fa pena que ja no hi parlis tant, però un dia coneixes una altre persona, que t'agrada com pensa, que t'agrada com és i el que fa, que et fa sentir bé quan hi parles, que et fa sentir especial. No n'estàs tan enamorada com ho havies estat abans, però de vegades hi somnies, et fa sentir bé, i t'agrada molt parlar-hi, creus que si ell et diu bona nit dormiràs millor. D'acord no és el mateix, però qui sap si ara que ja has crescut una mica, podràs tornar a sentir que el cor se't para i se't accelera, i que et vol sortir del pit per anar a parar a les mans de l'altre persona.

quan la buidor t'ataca

Quan algú que t'estimes se'n va, es mor, quan algú que t'estimes se'n va d'aquest món, sents una buidor dins teu inexplicable i dolorosa, una buidor que desitges no tornar a sentir mai més però que inevitablement tornaràs a sentir, perquè la vida és un cicle, tothom es  neix, tothom viu i tothom es mor, i com que tothom viu, tothom sent, uns més intensament que els altres, però quan algú estimat se'n va, quan deixa aquest món per anar-se'n a un altre lloc que ningú sap quin és, ni si existeix, quan algú fa aquest pas, tots els del seu voltant, senten ,la buidor, aquella buidor, que no pots omplir amb res i que només el temps pot curar, quan algú se'n va i la buidor t'arriba, quan la buidor t'ataca, has d'intentar ser forta, has d'intentar quedar-te només amb els bons records, i les coses bones que aquella persona t'ha aportat, amb les coses que més t'agradaven i no guardar-li rencor mai per res, això és el que s'ha d'intentar, però és una cosa que la buidor t'impedeix, encara que s'ha de ser fort i omplir-la amb records, perquè els records mantenen viva molta gent d'aquest món,

un gran misteri

Sempre m'he preguntat d'on surten les emocions, d'on surten els sentiments, perquè els tenim, i quina part del nostre complicat cos les provoca, mai ho he entès, uns diuen que es el cervell, altres que es el cor, però jo no ho se, perquè, sense emocions no podriem viure, o si, però què seriem, hi qui diu que hi ha gent que no té cor, de cor si que en té però, que vol dir?, que no té emocions?, ni idea. Perquè cada emoció la sentim a un lloc diferent del nostre cos?, i perquè unes ens agraden i les altres no?, quan tens por estàs molt malament, ho passes realment fatal, diuen que la por es psicològica, jo com ja us he dit, no ho sé, en canvi quan t'enamores, el teu cos té una sensació molt estranya, tothom diu que son com papallones a la panxa, perquè si, ho sents a la panxa, però ningú sap descriure massa bé, jo no ho intentaré, crec que simplement ho has de sentir, l'alegria, també és agradable, molt la veritat, a tothom li encanta sentir-se alegre, però no tothom que l'altre s'hi senti, perquè té enveja, l'enveja és un altre sentiment que ningú sap d'on surt i perquè el tenim, igual que la ira, la tristesa, o el sentiment de culpabilitat, i els dolents, les emocions, els sentiments dolents, si no són bons perquè els tenim, no representa que només hauriem de tenir sentiments bons perquè així el món seria millor, ningú ho sap tampoc, suposo que tothom té la seva teoria, però ningú ho sap, de totes maneres crec que els sentiments s'han de sentir, disfrutar dels bons i lluitar contra els dolents, però sentir-los tots, i ser el més humans possible, perquè no crec que descobrim mai d'on surten els sentiments realment.

Aquelles petites coses..

Caminar sota la pluja,
Fixar-te en un somriure,
Inventar-te la lletra de les cançons en angles,
Veure a algú i dir: Que guapo esta avui
Caminar pel carrer i cantar una cançó a ple pulmó
Riure sense parar i que no puguis més, fins al put de que et faci mal la panxa
Posar el dit pel forat d'un donut mentre te'l menjes
Quan tens una beguda calenta, notes l’escalfor, la olores i t’encanta
Tancar els ulls i que et toqui el sol a la cara
Mirar les estrelles
Senzillament: partir-se el cul
Sortir d’hora al matí i sentir el soroll de les fulles i els ocells
Estar sota la dutxa i notar com l’aigua cau al teu cap i et regalima per l’esquena
Plorar de riure
Sortir al balcó a tocar la guitarra, al capvespre
Menjar un tros de xocolata, petit, però gaudir-ne com mai
Necessitar una abraçada i que te la facin
Anar pel carrer mirant el cel i apreciar com es mouen els núvols
Estirar-se a la herba del parc, a l’estiu, quan s’ha fet fosc i sentir únicament els grills
Que t’abracin per darrere sense esperar-t'ho
Trobar alguna cosa que creies perduda
Veure una estel fugaç
Que algú et saludi amb un somriure al passar
Trepitjar una merda i creure’t que et donarà sort
Que et diguin un: et trobo a faltar.
Trencar un silenci amb riures.
Trepitjar les fulles seques a la tardor
Veure passar un avio i el senyal que deixa al cel blau
Que una cançó descrigui el que sents
Que algú entengui el que vols dir sense haver-ho dit
Anar al mirador i quedar-te fins a les mil parlant amb les amigues de coses que ningú creuria
Un piti amb un col•lega
Mirar algú i que et torni la mirada
Que algú especial et regali una xorrada i guardar-la com un tresor
Plorar d'emoció veient una peli
Pensar en algú i trobar-te’l pel carrer

Perquè la vida es això, petites coses que sense elles, res seria possible.

I què el que digui la gent?

La gent, tothom es preoucupa pel què dirà la gent, moltes vegades la gent que es preoucupa per el què dirà la gent, té com por de viure, no fa el què li surt de dins, no els culpo, clar que no, no es culpa seva, però poder-se deixar anar sense haver-se estar pensant tota l'estona que dirà la gent,  és una lliberació, i què si vas cantant pel carrer a ple pulmó, si no molestes a ningú, perquè no és pot fer, pel què digui la gent, si et vols vestir com tu vulguis i no seguir la moda, perquè no es pot fer, i si ho fas la gent et mira malament, potser no pel carrer, però en un institut això passa, i si la persona que es vesteix diferent, la persona que s'atreveix a ser diferent, no té gaire caràcter, o li fa cosa defensar-se, no té amics, perquè segurament li fa cosa apropar-se a la gent per por del què pensaran d'ella, només perquè vesteix diferent, perquè aquella persona es troba lletja o perquè està grassa, i perquè mai o quasi mai ningú ha tingut la dignitat d'anar a parlar amb aquella persona i conèixer-la bé, conèixer-la per dins, descobriria que potser es una gran persona, però tothom es conforma, amb els que vesteixen "bé", són guapos, estan bons, però a vegades són uns grans imbècils. La persona que s'atreveix també la miren malament,  perquè s'atreveix a mostrar-se a la gent tal com és, però en realitat tothom li té enveja, perquè a aquella persona, justament aquella persona, si que li es igual el que digui la gent.